30 ANYS DE CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

Fa trenta anys que vaig anar a votar No a una constitució pactada entre unes forces democràtiques majoritàriament espanyoles i uns poders fàctics provinents de la llarga dictadura espanyolista i dretana d'en Franco. Ho vaig fer conjuntament amb alguns vells nacionalistes, amb alguns vells obrers d'esquerres i amb alguns vells nostàlgics del franquisme. Prou que entenia -m'ho repetien pel dret i pel revés els partits importants- que es tractava d'un pas endavant si veníem d'una dictadura. "És un primer pas" em deien. "No es pot matar tot el que és gras" "És el que és possible" Cert. Però es tractava també dir que aquell text que anavem a refrendar era un consens espanyolista basat en ambigüitats textuals calculades que, justament per ser ambigúes, van poder ser acceptades per una majoria.
Han passat els anys. Amb les ambigüitats, els poders reals de la nació-estat han anat fent la seva obra. Tot estava lligat i ben lligat i qualsevol ambigüitat ha estat "aclarida" per tribunals espanyols que han estat -i són- jutge i part a la vegada.
Era jove quan vaig anar a votar NO fa trenta anys. Però és que la vaig començar a llegir i ja no vaig poder passar de l'article 2, aquell que deia "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria comun e indivisible de todos los españoles". Perquè no tot eren ambigüitats.