divendres, 13 de febrer de 2009

MIL ANYS JOVE

Aquest poema curt -quartet, "robai"- del matemàtic i astrònom de Persia -avui Iran- Omar Khayyam, té uns mil anys de vida i continua jove. L'Omar Khayyam ja no hi és, però el seu poema si. Milers de llunes han sortit cada nit des de llavors i sempre han pogut trobar el perfum d'aquestes paraules:

Si no saps el demà - viu el do del present
i surt al clar de lluna - amb l'ampolla, bevent.
I beu pensant:"Demà, - quan torni l'hora fosca
potser surti la lluna - i em busqui inútilment".

Omar Khayyam

dimarts, 9 de desembre de 2008

30 ANYS DE CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

Fa trenta anys que vaig anar a votar No a una constitució pactada entre unes forces democràtiques majoritàriament espanyoles i uns poders fàctics provinents de la llarga dictadura espanyolista i dretana d'en Franco. Ho vaig fer conjuntament amb alguns vells nacionalistes, amb alguns vells obrers d'esquerres i amb alguns vells nostàlgics del franquisme. Prou que entenia -m'ho repetien pel dret i pel revés els partits importants- que es tractava d'un pas endavant si veníem d'una dictadura. "És un primer pas" em deien. "No es pot matar tot el que és gras" "És el que és possible" Cert. Però es tractava també dir que aquell text que anavem a refrendar era un consens espanyolista basat en ambigüitats textuals calculades que, justament per ser ambigúes, van poder ser acceptades per una majoria.
Han passat els anys. Amb les ambigüitats, els poders reals de la nació-estat han anat fent la seva obra. Tot estava lligat i ben lligat i qualsevol ambigüitat ha estat "aclarida" per tribunals espanyols que han estat -i són- jutge i part a la vegada.
Era jove quan vaig anar a votar NO fa trenta anys. Però és que la vaig començar a llegir i ja no vaig poder passar de l'article 2, aquell que deia "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria comun e indivisible de todos los españoles". Perquè no tot eren ambigüitats.

dissabte, 29 de novembre de 2008

TARDOR

Desprès d'una nit de fred, el cirerer del meu hort s'ha llevat plorant fulles pensides, una rera l'altra. S'espolsava les fulles de l'estiu com es va espolsar les cireres aljuny: en un tres i no res. . Al cap del matí ja era un arbre nu. No ha fet com la noguera o el bedoll o el pollancre, que s'ho van pensant això del canvi de temporada que implica un nou "look" i que cada dia es proven un color diferent o reestructuren lleugerament el seu vestuari. El cirerer ho ha fet tot d'una. El pi que hi ha l racó s'ho mira impertèrrit i pensa que tot plegat són modes que passen i que els arbres haurien de mantenir la seva personalitat íntima sota el sol ardent o damunt la neu.
Amb les branques lliures, ara al meu jardí hi podria entrar molta més llum. passa, però que la llum no està per la feina i treballa sense esma i cada dia es lleva més tard i se´n va a dormir més d'hora. Efectivament, ja ho haureu notat, estem a la tardor.

divendres, 7 de novembre de 2008

CREIXEMENT SOSTENIBLE

Aquesta nit de tardor miro la vila de Torelló des d'un turó proper. El lloc on em trobo és gairebé fosc, però allà al fons, la vila vessa de llums, molts d'ells absolutament superflus. I deixo que el pensament divagui entre els petits sorolls de la nit i la vaga remor que arriba de Torelló. "Creixement sostenible. Creixement sostenible. Creixement sostenible... El nostre món -el món ric, naturalment, perquè hi ha l'altre- coore massa depressa i encara accelera. I algú ens diu que no cal que acceleri tant, que pot accelerar menys i així trigarem una mica més a derrapar al primer revolt tancat o a estampar-nos contra una paret... Tenim un tipus de creixement amb un model impossible d'universalitzar, perquè no hi ha prou patrimoni per a repartir entre set mil milions de germans, malgrat la generositat de la mare Terra. Creixement sostenible? Quadratura del cercle? Serà potser que "creixement" i "sostenible" són dos termes possiblement contradictoris avui dia. I si arriba que ens cal triar entre un dels dos, per qui ens caldria apostar?

dimecres, 29 d’octubre de 2008

GRÀCIES SENYORA ABELLÓ

Gràcies senyora Abelló
Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.

Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.

I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.

Em lleve el barret, senyora.
Vicent Partal director@vilaweb.cat

Són paraules d'en Partal que jo no sabria escriure millor. Per això les transcric exactament i les considero meves.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

L'ALGUER, ENCARA

Uns altres dies de tardor a Sardenya. Tres cops en un any, desprès de no haver-hi estat mai. Només la meva dona, fa trenta anys. Però l'estiu és una altra cosa. A l'estiu, Sardenya és només un enorme camp de concentració per a turistes amb poques instal·lacions. A la tardor, però, i amb una mica de sort, el clima és immillorable i a l'illa hi torna a regnar el silenci, la brisa i els remats d'ovelles. I la gent que hi viu és més sana mentalment que la majoria d'europeus, sobretot els urbans.
I l'Alguer. L'Alguer, ja sabeu, és el petit miracle de mantenir una llengua contra tots els corrents fondos de la mar. També sabeu que pot ser que aquest miracle s'acabi aquesta generació. La gent que vivia dins de la muralla s'ha dispersat pel terme, que és molt gran. I la ciutat ha crescut molt. S'ha trencat la transmissió de pares a fills.
Però no totalment. S'hi parla més alguerès que no sembla la primera vegada que s'hi arriba. (Això també passa a Barcelona, per exemple). Hi ha també gent ben jove que pren el relleu. I vosaltres, principatins, estrictocatalans o kanfangolesos, no intenteu demostrar que sabeu destrossar l'italià, i, sobretot no sigueu ridículs de parlar-los en castellà, que entendran molt menys. Parleu poc a poc i sempre en català. Us entendrà tothom i descobrireu que molta gent el parla. No intenteu donar lliçons de català a ningú. No els demaneu si saben "català", sinó si saben alguerès. La llengua comuna és patrimoni de tots. I a vosaltres us toca la vostra ració de varietat dialectal. Només. És la manera que ells, els algueresos, fora de la menuda minoria culturitzada, descobreixin l'essencial: que hi ha set o vuit milions de persones, enllà de la mar, per Espanya, França i Andorra, que també saben alguerès.

divendres, 24 d’octubre de 2008

LA XEMENEIA

De nou l'ombra d'una llarga xemeneia amenaça la vall del Ges. L'afany de lucre, la indiferència pel patrimoni natural, i per la salut, el mite del creixement sense aturador. Una bioincineradora que farà caure els seus residus sobre aquesta vall, any rere any, en una zona l'aire de la qual ja comença a estar molt castigat. Recordo ara una vella cançó dels anys seixanta, la cantava Malvina Reynolds, i es titulava : "What have they done to the rain?"(A la pluja, què li heu fet?)