Una filla meva acaba de fer 25 anys fa uns pocs dies. Lluny de la seva família però amb la persona que estima més al seu costat. Amb 25 llumins clavats en una llesca de pa sec, amb tè salat amb mantega com a beguda i acompanyada d'una família tibetana i el seu bestiar en una cabana humil als pendents de l'Himàlaia.
No ha marxat per fer cap safari de paisatges i poder penjar els seus caps a la xemeneia de la seva petita llar. Al sostre dels autobusos, en vagons de tercera, en autostop va reseguint els camins de la gent humil a la recerca de la seva sabiesa.
Felicitats filla. Probablement no tindràs una vida fàcil (quina ho és?) , però m'hi jugo un pèsol que la tindràs plena.
dijous, 6 de desembre del 2007
dijous, 29 de novembre del 2007
CATALÀ EMPRENYAT...O CATALÀ RONDINAIRE?
Ha fet fortuna darrerament aquest concepte de català emprenyat. Es tractaria d'un estat d'ànim col·lectiu dels catalans, fins i tot dels menys pol·lititzats, decebuts, molestos, ofesos pel desenvolupament de la cosa pública, pels seus polítics, per l'adminsitració en general i dels serveis públics en particular. Un català, emprenyat amb la justícia, amb la sanitat, amb els transports, amb la manera que es va pactar l'estatut, amb el capteniment d'Espanya envers Catalunya, amb l'ensenyament, amb la premsa, amb la brossa televisiva, amb els qui espatllen el planeta i amb els qui diuen que el defensen, amb el Bush i amb el Putin, amb els jueus i amb Hamas, amb el vel de les adolescents musulmanes i amb el tanga ostentat de les adolescents cristianes, amb el seu alcalde demagog i amb la seva oposició demagoga. Un català polièdricament emprenyat.
Tant de bo el català mitjà ho estés de debò! Però em temo que no és així. Els catalans només rondinem. Rondinem davant d'allò que no ens agrada. Però tenim el fatalisme dels perdedors. Estem massa acostumats als cops. La Història no ens ha estat favorable. Hem perdut massa guerres. Com els jueus - els jueus de la diàspora- preferim la ironia a no dir "prou" i plantar cara. Davant del cop de vara, com un ramat que s'esvera una mica, remuguem i murmurem, potser diem alguna blafèmia en veu baixa i en semiprivat, a casa, a la feina, al bar. I continuem entomant. Culpem a no importa qui i no assumim cap de les nostres pròpies responsabilitats.
Perquè ... Qui ha posat a la seva poltrona als polítics que no agraden? Qui tolera que no funcioni ni el tren? Nosaltres. Qui es conforma en ser cornut i pagar el beure? Qui ha de sentir que no existim com a diferents, però se'ns escup a la cara i se´ns detesta, precisament pel fet de ser-ho? Nosaltres. Qui s'autodetermina cada dia permetent la submissió nacional? Nosaltres.
Mireu, aquest dissabte baixaré a Barcelona i em manifestaré. I em sembla que no ho faré contra cap ministra desaprensiva, tant és si està "partia" com si està doblà". Personalment em manifestaré contra tots els qui rondinen però no seràn allà al carrer, contra les majories silencioses, contra el ramat, contra els remugaires en veu baixa, temerosos d'alçar la veu i més pendents de perdudes comoditats que no pas d'arrabassades dignitats. I tant de bo dissabte siguem molts, prou, no pas per amenaçar ningú, sinó sobretot per despertar l'adormit.
Tant de bo el català mitjà ho estés de debò! Però em temo que no és així. Els catalans només rondinem. Rondinem davant d'allò que no ens agrada. Però tenim el fatalisme dels perdedors. Estem massa acostumats als cops. La Història no ens ha estat favorable. Hem perdut massa guerres. Com els jueus - els jueus de la diàspora- preferim la ironia a no dir "prou" i plantar cara. Davant del cop de vara, com un ramat que s'esvera una mica, remuguem i murmurem, potser diem alguna blafèmia en veu baixa i en semiprivat, a casa, a la feina, al bar. I continuem entomant. Culpem a no importa qui i no assumim cap de les nostres pròpies responsabilitats.
Perquè ... Qui ha posat a la seva poltrona als polítics que no agraden? Qui tolera que no funcioni ni el tren? Nosaltres. Qui es conforma en ser cornut i pagar el beure? Qui ha de sentir que no existim com a diferents, però se'ns escup a la cara i se´ns detesta, precisament pel fet de ser-ho? Nosaltres. Qui s'autodetermina cada dia permetent la submissió nacional? Nosaltres.
Mireu, aquest dissabte baixaré a Barcelona i em manifestaré. I em sembla que no ho faré contra cap ministra desaprensiva, tant és si està "partia" com si està doblà". Personalment em manifestaré contra tots els qui rondinen però no seràn allà al carrer, contra les majories silencioses, contra el ramat, contra els remugaires en veu baixa, temerosos d'alçar la veu i més pendents de perdudes comoditats que no pas d'arrabassades dignitats. I tant de bo dissabte siguem molts, prou, no pas per amenaçar ningú, sinó sobretot per despertar l'adormit.
dilluns, 12 de novembre del 2007
ALGÚ GRABAVA LA NOSTRA SOLITUD
Un desgraciat, en tots els sentits d'aquesta paraula, va treure la seva ràbia acumulada, la seva tristesa, la seva solitud mamada emprenent-la a cops de peu i insults contra una nena immigrant.
Un altre desgraciat, en tots els sentits d'aquesta paraula, va mirar cap a una altra banda i va tancar els ulls a la seva pròpia por i solitud i va deixar que la ignomínia es produís. Gràcies això, potser es va evitar una agressió ell mateix.
Molts altres degraciats, en tots els sentits de la paraula, hem tret la nostra ràbia acumulada, la nostra tristesa , solitud i la nostra por a implicar-nos i ens hem vist gravats en una càmara del metro i ens erigim en jutges expeditius i inflexibles, no fos cas que ens hi reconeixéssim la cara.
Fa uns anys, a l'Alemanya dels anys trenta, al si d'una societat plena de solitud i frustració, ràbia acumulada i, sobretot, molta por, hi havia desgraciats en tots el sentits d'aquesta paraula, però amb uniforme, que agradien a cops de peu i insults els seus propis immigrants. Uns altres desgraciats miràven cap a una altra banda perquè creien que així escapaven de la seva pròpia por. Però, mira per on, la càmara de la Història gravava. Finalment van aparèiver milions de jutges inflexibles i expeditius que van fer justícia a Nuremberg, no fos cas que veiessin reflectida la seva imatge a llocs tant estranys com a Varsòvia, Dresden o Hiroshima.
Algun dia n'aprendrem?
Un altre desgraciat, en tots els sentits d'aquesta paraula, va mirar cap a una altra banda i va tancar els ulls a la seva pròpia por i solitud i va deixar que la ignomínia es produís. Gràcies això, potser es va evitar una agressió ell mateix.
Molts altres degraciats, en tots els sentits de la paraula, hem tret la nostra ràbia acumulada, la nostra tristesa , solitud i la nostra por a implicar-nos i ens hem vist gravats en una càmara del metro i ens erigim en jutges expeditius i inflexibles, no fos cas que ens hi reconeixéssim la cara.
Fa uns anys, a l'Alemanya dels anys trenta, al si d'una societat plena de solitud i frustració, ràbia acumulada i, sobretot, molta por, hi havia desgraciats en tots el sentits d'aquesta paraula, però amb uniforme, que agradien a cops de peu i insults els seus propis immigrants. Uns altres desgraciats miràven cap a una altra banda perquè creien que així escapaven de la seva pròpia por. Però, mira per on, la càmara de la Història gravava. Finalment van aparèiver milions de jutges inflexibles i expeditius que van fer justícia a Nuremberg, no fos cas que veiessin reflectida la seva imatge a llocs tant estranys com a Varsòvia, Dresden o Hiroshima.
Algun dia n'aprendrem?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
